Fa temps em va semblar haver trobat una manera d’explicar coses una mica enrevessades per la seva complexitat conceptual. Es tractava que una pregunta ingènua d’una néta al seu avi desbloquegés la gravetat d’allò que em preocupava. Això em situava en el dos papers: d’una banda en la infantesa de la néta agafada de la mà del seu avi preguntant i de l’altra en l’obligada gràcia i alegria que havien de tenir les respostes de l’avi per estar a l’altura d’aquesta candidesa.
El cas és que cada vegada que em venien ganes d’escriure «un nou episodi» d’aquests curts diàlegs, sense voler situava mentalment l'acció a Montblanc, al que ara és el carrer de la Parellada i que abans era un camí despoblat que sortia del Baluard. L’avi m'hi portava a buscar pels recs cucs per a pescar. Aquest era el «clima» i la pregunta solia venir aviat:
«—Avi, per què...?».
Si algú vol donar una ullada a aquestes entrades que faci clic aquí